El 9N va significar la primera esgarrinxada, en el bàndol sobiranista. Va agafar tothom amb el pas canviat. Els partits per una banda, la societat per una altra. Vam anar a votar, però. I l’èxit, esclatant. Ara, fou com el principi d’un greu avís.

El dia 25 el president Mas pronuncià una conferència que aixecà els ànims a les totes. El sobiranisme “social” creia començar tocar amb la punta dels dits això que fa tan de temps en diem “independència”. El ressò fou molt gran, l’acceptació del missatge, també.

A principis de desembre Oriol Junqueras respongué públicament a la proposta del president i allò fou poc més que un gerro d’aigua freda. Molt freda. D’aleshores ençà, va començar un estira i arronsa entre Esquerra i el president que va ser molt difícil de comprendre. O, com a mínim, de pair. Hem passat un Nadal amb les neules ben entravessades. El principal motiu de discòrdia  ha estat el concepte “llista única” o “llistes paraigües”.

Dimecres dia 14 va arribar l’entesa. Tant el president Mas com n’Oriol Junqueras van començar els seus parlaments demanant perdó per l’espectacle ofert i es van felicitar per haver tancat un acord i així recuperar mútuament la confiança perduda. Però el principal escull, ha estat impossible de superar. Anirem a unes eleccions amb dues –o més visions- de com afrontar-les.

Tenim allò que havíem batejat com “bloc sobiranista”, esquarterat i, el que en resta, agafadet amb pinces. D’entrada, Les CUP, per exemple, consideren que “el pacte d’aquest dimecres entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i el d’ERC, Oriol Junqueras, no és res més que la “reedició del pacte de Govern” i una mostra que Esquerra “ha cedit al xantatge” de Mas.” Tenim Iniciativa més preocupada per formar un “pol d’esquerres”, les que siguin, que cap altra cosa. Tenim l’ANC que comença a marcar perfil mediàtic propi a base de redactar la proposta de futura constitució catalana amb un pes pesat com és el jutge Santi Vidal. Tenim, finalment, que Esquerra aposta per formar un tripartit a la capital catalana.

De moment, el que realment tenim, és una divisió en el pla polític i en el social i nou mesos per endavant. Ara veurem si tots aquells teòrics que demonitzen la llista única són uns visionaris o uns esguerracries. Dintre de no massa serem capaços de veure si, efectivament, tenim acord o només un altre paper mullat.