ELSA ÁLVAREZ | @elsaaforges. Tenia moltes ganes de veure el que potser és l’Ibsen més popular de tots: aquesta obra meravellosa que és un cant a la llibertat de pensament i a l’individualisme. També és el text que va inspirar les Aigües encantades del nostre Puig i Ferreter. Aquesta vegada s’ha optat per una versió lliure i actualitzada del dramaturg Juan Mayorga, un autor avui dia molt en voga i amb una pila d’obres representades a Barcelona. Tot i que a mi l’actualització dels clàssics més aviat m’esgarrifa, aquesta vegada m’he de treure el barret davant la transformació de Mayorga.
He de dir que no conec prou el text d’Ibsen per saber si està gaire canviat, però el que és clar és que l’esperit hi és totalment plasmat, potser de manera encara més incisiva i brillant, perquè Mayorga hi fa aportacions d’índole filosòfica i, per exemple, hi afegeix frases d’Einstein (posterior a Ibsen). Ras i curt, la història és la dels tres poders dominants, el polític, l’econòmic i el mediàtic, conxorxats per fer callar el científic, l’home que s’ha adonat que les aigües del balneari que és la principal font de riquesa d’un poble, estan contaminades. El tema és molt potent, i a més és d’actualitat candent, perquè deriva en la manipulació de les masses per part dels poders fàctics en nom d’un concepte pervertit de democràcia.
Davant la mentida estesa i institucionalitzada, el doctor Stockmann es queda sol perquè el poble està convençut del que els poders els fan creure, des de l’alcalde fins al director del principal diari. L’obra planteja molts nivells de lectura, des de l’estrictament polític fins al més filosòfic, la de l’home sol contra el món. També planteja molts interrogants: un home sol es pot arrogar la veritat i menysprear el poble? La massa de la gent és amorfa i sense criteri propi? Tal com va dir en una entrevista el protagonista d’aquesta versió, un magnífic Pere Arquillué, Ibsen no vol assentar veritats, sinó plantejar dubtes perquè el públic rumiï. Ara bé, és clar que la seva posició no és neutral, sinó que se situa clarament de banda de Stockmann, l’home que, com una Cassandra moderna, sap la veritat però ningú no el creu i el titllen d’impostor, d’enemic del poble.
En aquest muntatge espectacular dominat per l’aigua i per una grisor regnant, Miguel del Arco dirigeix quinze actors magnífics encapçalats per un Pere Arquillué esplèndid que es deixa la pell per donar vida a aquest personatge magnètic i fascinant que és el doctor Stockmann. No és cap visionari, sinó un home racional que ha de fer front a la superstició imperant. Potser el que pel meu gust hi sobra és una música massa forta que apareix de tant en tant, que fa distreure del text, prou potent ja de per si. Ara bé, l’obra és realment impactant, pel text d’Ibsen-Mayorga i per la fabulosa interpretació de Pere Arquillué i la resta d’actors. El resultat és que l’han prorrogada una setmana. Aprofiteu-ho.
