JORDI BEULEMANS. L’altre dia una de les becàries del despatx, en un descans del brainstorming que fèiem sobre si s’ha de realitzar o no una segona part de la pel·lícula Spring Breakers (a mi em paguen per rumiar coses així, per això visc a Miami) ens va posar el vídeo aquest que ha fet l’Ajuntament de Barcelona per promocionar la ciutat, a veure què em semblava, jo que sóc barceloní. Si voleu que us digui la veritat em va agradar molt, sempre m’emociono quan veig coses engrescadores de la meva Barcelona inquieta i creativa. Al vespre, a casa, vaig provar de buscar el vídeo al Google, però vaig anar a parar a una pila de pàgines que el criticaven i se’l carregaven amb tota la ràbia i la bilis del món. Que si és cursi, que si cutreja per tot arreu, que si tot són tòpics que fan pena, que si no surt Can Vies, etcètera. Quanta mesquinesa, Déu meu! Jo, que conec molt bé les indústries culturals i que visc als Estats Units des de fa anys, us he de dir, barcelonins modernets, hipsters i webmasters de magazines de pa sucat amb oli, que només podeu aspirar a fer tifes com el Chikiliquatre o el Cobi, per dir alguna cosa, i que no en teniu ni idea de fer un producte audiovisual sòlid i potent. He dit.

Anem a pams, el vídeo en qüestió presenta una Barcelona lluminosa, acollidora, diversa i optimista, tal com tots voldríem que fos. O no? La protagonista és una noia molt maca (figura que és fotògrafa) que es troba en una exposició de fotos en blanc i negre que representen indrets emblemàtics de la ciutat. De sobte és com si es teletransportés a dins d’una de les fotos (que ja no és en blanc i negre sinó en colors, atenció al detall!) i allà apareix una altra noia i un senyor que interpreten una cançó definitivament pop molt original i encomanadissa que no tinc cap dubte que està destinada a ser un nou ”barcelona”, el clàssic de la Caballé i el Freddy Mercury d’aquell irrepetible 1992 on ens hauríem d’emmirallar tots. La lletra és en anglès, naturalment, amb alguna pinzellada bilingüe per acontentar totes les sensibilitats i que ningú se senti exclòs. Diu coses com ara “yo quiero ser parte de tí i omplir-me de la teva llum”. La melodia va acompanyant la noia, que comença a interactuar, com si diguéssim, amb tot de gent que passa mentre passeja fascinada pels deu districtes de la ciutat. Somriures, música al carrer, patinatge, dança contemporània, voley platja, bícing, tai txi, mirades còmplices amb tot tipus de gent desimbolta i feliç que vesteix amb colors llampants i que es fa selfies. A més, tot passa en uns escenaris urbans que sembla com si fossin maquetes, de perfectes que són, fins i tot els figurants que els omplen s’assemblen a aquells ninotets de programes d’animació 3D de tan ben coordinats que caminen. I és que tot això, alerta, ho ha parit el Jose Corbacho! Un paio modern, multicultural i esquerranós de tota la vida, que ho sàpiguen els llepafils que es carreguen el vídeo dient que és massa de dretes i massa catalanet.

Però tota aquesta patuleia d’amargats no comprèn que en comptes de criticar-ho tot per sistema el que s’ha de fer a la vida és ser positiu i inspirar-se en les creacions de gent positiva. Ja sabem a què hem d’aspirar, “Living Barcelona” ens ho ensenya, no cal que ens compliquem la vida discutint models de ciutat, aquest vídeo és un gran somriure, un gran “sí”. Per sort els nostres successius ajuntaments fa anys que ho han entès i han fet un gran esforç per assolir aquesta Barcelona perfecta. Llocs que abans feien veritable fàstic com ara la Plaça Reial ara són una delícia, hotels de luxe, restaurants i terrasses de qualitat, molta netedat i tots els racons plens de turistes que és un plaer de veure la cara de felicitat que fan. Ja no hi ha aquells trinxeraires bruts i empipadors que venien i et deien coses, com a molt hi ha algun saxofonista que hi posa un lleuger toc bohemi. I la Boqueria! Quin goig de veure-la plena de japonesos meravellats bevent sucs de fruita, ja no és patrimoni només de quatre velles remugaires del barri. Tot el centre de Barcelona per fi segueix els passos de la Rambla, del carrer Ferran, fins i tot la part baixa del Passeig de Gràcia s’està ramblitzant i assolint la maquetització definitiva i perfecta, tot el centre de Barcelona es fa plaça dura, la fantàstica esplanada que han fet al davant del Born n’és l’últim exemple. Els carrers i edificis cada vegada són més un mer decorat, com aquells pobles falsos de façanes de fullola que feien servir per fer pel·lícules del far west. Tot sigui per acontentar els qui es forren amb milions i cada vegada més milions de turistes i passavolants que van amunt i avall en totes direccions, que ho omplen tot d’alegria, de soroll, de vida, d’humanitat, de bars, de llauners, de pixarades, d’apartaments turístics, de farra, de negoci, de fornici, de carn cremada. I si encara queda algun veí que vagi fotent el camp que fa nosa.