MANEL ALONSO | @Manelalonsocat. Brutal Trifolium és un nou projecte musical en el qual participen Andreu Todo, Carles Gallardo i David X Myers. Vol 1 és el seu primer cedé, un títol que ens suggerix que la formació té com a objectiu continuar oferint-nos altres mostres del seu treball en conjunt. Es tracta d’un disc pretesament eclèctic on trobem música electrònica, metall, grunge, punk, rock, així com ritmes jamaicans i hip hop. Una barreja heterogènia on la ràbia més intensa canalitzada a través d’unes guitarres i una veu terriblement aspres: El teu odi conviu amb veus aparentment més diàfanes amb un punt d’ingenuïtat i tendresa i un ritme més pop-rock en temes com ara Al teu malson, una cançó a l’equador exacte del disc i que trenca l’eufòria en intensitat elèctrica dels primers temes. Li seguix Sols somiar, que compta amb la col·laboració del raper Makea, ací es mescla el ritme accelerat del rock amb el hip hop, i el castellà de Makea amb el valencià del grup. Trobe que moltes de les col·laboracions de rapers en els discos dels grups valencians obliguen a fabricar cançons bilingües i pense que això no és necessari, ja que amb un petit esforç el raper podria fer-ho en valencià. Ara, cadascú fa del seu cul un jardí.

Després tornen al rock: En un altre pas, un rock nítid, directe, amb tocs de hard i un solo de guitarra rítmic i més clàssic. I de colp i volta apareix Entre el vent, pop-rock en estat pur, amb una lletra més lírica i on ja des del principi la banda pretén esbossar una atmosfera melancòlica per a parlar-nos de sentiments íntims.

La farsa és una cançó que deixa enrere totalment els ritmes i les cançons de guitarres agressives i missatges dolguts, desesperats, rabiosos, es recupera de colp i volta la il·lusió, la fantasia, les ganes de festa, l’esperança. Pareix com si per art d’encanteri haguérem passat a escoltar un altre disc, un altre grup, amb cors més llanguits. Sort que Fills de papa ens retorna al rock veloç, encara que al bell mig de la cançó tornen a aparéixer els ritmes jamaicans.

Tanca el disc De la terreta, un tema instrumental reggae.

Trobe que Brutal Trifolium és un conjunt format per tres personalitats molt acusades i que deixen d’una manera clara la seua petjada individual en el disc. Un disc, a pesar del seu eclecticisme, ben organitzat, que va d’un so electrònic del primer tema Lliure, passant pel metall d’El teu odi, al pop rock canyer de Sempre és massa poc. Sort de la seua bona organització, perquè hi ha una gran varietat de gèneres i subgèneres musicals que sense la dosificació adient podien haver convertit el treball en un batibull impressionant. Hi ha també cançons molt destacables que per si mateix en justifiquen el disc.

En les lletres trobem desencant, indignació, ràbia, ganes de canviar-ho tot radicalment, una certa indolència que sempre acompanya la joventut, així com una necessitat, quasi vital, d’explorar tots els camins que els oferix la música.