ELSA ÁLVAREZ | @elsaaforges. Després de la inintel·ligible Terra de ningú, arriba al TNC una de les obres més emblemàtiques, més arravatades i més sentides del dramaturg nord-americà: La rosa tatuada, de la qual ja es va fer una pel·lícula als anys cinquanta, protagonitzada per Anna Magnani. En aquest cas, la gran protagonista és Clara Segura, que demostra un cop més que és una actriu esplèndida, amb temperament, rauxa i naturalitat alhora.
Gairebé podríem dir que La rosa tatuada és una tragèdia clàssica moderna. La història és senzilla, gira al voltant d’una dona vídua convençuda que va tenir una revelació del seu marit abans de morir, traduïda en una rosa tatuada al seu pit la nit que creu que va concebre la seva filla. És una dona italiana als EUA dels anys cinquanta, apassionada, possessiva, gelosa i feréstega. Es comporta de manera agresta, primitiva, a la defensiva, no confia en ningú i vol preservar per damunt de tot la virginitat de la seva filla adolescent. És gairebé una Medea contemporània.
Qui podria haver interpretat millor aquest personatge que l’actriu que ja va donar vida a l’Antígona de Sòfocles en el muntatge de la tragèdia homònima fet per Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya? Clara Segura està colossal com a Serafina, converteix un personatge grandiós en una dona creïble, natural i versemblant, sense falses impostacions ni cap element postís. Al seu costat, però en un clar segon pla, Bruno Oro fa el contrast perfecte: l’home aprofitat i panxacontenta que es riu de tot. Un cop més, Oro demostra que no és només un imitador televisiu barat, sinó un actor amb fusta, tal com ja vam poder veure en la seva actuació a Arcàdia de Tom Stoppard, també al TNC. Té presència, una veu preciosa i molta personalitat, i broda el paper de Mangiacavallo. D’altra banda, la química que hi ha entre Oro i Segura és més que evident.
Dramatúrgicament l’obra va quedar parcialment ben resolta. El moment de clímax, quan Serafina i Alvaro fan l’amor, és brillant, amb les projeccions impressionades sobre les quatre parets de la casa, giravoltant, i la música que s’apuja de volum, sembla que ens traslladem a un món ancestral i tel·lúric. Però el muntatge de Carlota Subirós té un defecte important, i és no haver omplert l’escenari. Tota l’acció se situa en una capsa, que és la casa de Serafina, i en les seves immediacions més properes. Però tot això només ocupa la meitat de l’escenari de la sala gran del TNC. La resta queda completament despullat, sense absolutament res, i a banda que estèticament és molt lleig, fa que el so es perdi per tot arreu, amb la conseqüència que els actors han de dur micròfon, i això és inadmissible al teatre. Els actors, per ofici, han de tenir la veu impostada perquè se’ls pugui sentir bé des de la darrera fila, i tots els que van actuar a La rosa tatuada l’hi tenen, però malauradament, en aquest muntatge no van poder-la lluir. És una llàstima haver-los de sentir mediatitzats per un micròfon. Així i tot, és una obra màgica en una interpretació electritzant.
