EDUARD LORDA. Hi ha cops que em sembla que no tenim prou imaginació o valentia per a solucionar els problemes que com a societat ens atenallen. I per això quedem varats en discussions estèrils que diuen més dels nostres prejudicis que del que podem aportar.

Ara fa poc dos casos, en Marc Márquez i la Monserrat Caballé, segurament de diferents extrems ideològics, han estat sotmesos a la crítica pública. El primer per dir que fixaria la seva residència fora de l’Estat, amb el que comporta, tot i que posteriorment s’hagi compromès a renunciar-hi, de menor càrrega fiscal. La segona, per haver fet aquesta suposada maniobra malament i haver caigut en el frau fiscal.

I davant d’això el que veiem és una opinió pública enfrontada, potser per simpaties personals en un i altre cas, però també per pressupòsits ideològics.  Es parla de si cal pagar a un estat que no ens torna els diners, si és o no confiscatori pagar un 56% d’impostos, si és legal però no ètic no contribuïr a l’Estat del Benestar. I sobre això hi ha moltes consideracions que podria fer, però avui només n’hi ha una: cal llegir la realitat.  Si hi ha gent que paga molts impostos i vol marxar és que potser hi ha alguna cosa que s’està fent malament. I efectivament s’està fent.

Es diu que els rics disposen de les SICAV per a evadir impostos, que només paguen l’1%, però això només és cert a mitges. La SICAV no deixa de ser un instrument com un fons d’inversió o un fons de pensions. Només es paga quan es treu els diners del mateix i en funció de les plusvàlues. Perquè? Perque es considera que s’ha de tributar pels diners dels que disposem i que no els que estan invertits. Sinó també hauríem de tributar per les revaloritzacions dels pisos o bé pel total dels beneficis de les empreses de les que tenim accions, i no només dels rendiments que ens donen aquests actius.

Però, ara bé, mentre els beneficis derivats del nostre treball els taxem de forma elevada, els derivats de les rendes de capital no ho fem tant. Perquè? Perquè s’entèn que el capital ve de l’estalvi que ja ha pagat impostos. Discutible.

Però que passa amb els artistes, o fins i tot amb les persones que podem tenir una vida laboral desigual. Doncs que quan paguem pel nostre treball l’escala ens pot pujar molt si tenim una feina puntualment molt ben remunerada, encara que després no gaudim d’aquesta.

Davant d’això, no seria més fàcil que tothom pugués deixar els seus diners en un fons, i que aquests diners no tributéssin fins que no sortíssin del fons, o aquella persona canviés de residència fiscal? Així, si una persona decideix tenir un tipus de vida de 1.000 euros mensuals, tot i que en cobri 2.000, pagarà només per 1.000, si en deixa els altres 1.000 en el fons. I si un esportista cobra durant varis anys molts diners només tributarà pels mateixos quan els vagi disposant al llarg de la seva vida.

Algú podria dir que és una proposta regresiva, tot al contrari. És molt més equitatiu que algú pagui d’acord amb el que disposa que amb el que formalment cobra en un moment puntual. I sobretot ajuda a equilibrar la desigualtat amb els que, per exemple a través d’una societat, poden només viure de rendes del capital.