MARTÍ ARAGONÈS. Des de molt jove, Philippe Petit ha mostrat uns dots naturals per al funambulisme, i es guanya la vida buscant llocs especials on poder muntar-hi la seva corda i fent exhibicions davant el públic. Quan s’assabenta de la construcció de les dues Torres Bessones a Nova York, Petit s’obsessiona amb viatjar a la ciutat nord-americana abans que aquestes s’inaugurin i complir el seu somni: recórrer l’espai que uneix els dos edificis caminant sobre un cable i sense comptar amb cap mena de protecció.

L’any 2008, l’Oscar al millor documental va recaure en Man on Wire, el testimoni real sobre una autèntica gesta duta a terme per un home amb un valor impressionant i una sensibilitat artística molt particular, però a la vegada de personalitat força controvertida i de tracte quasi esquerp amb la gent que el rodeja. El documental, muntat a partir d’imatges d’arxiu, testimonis i algunes recreacions (no sempre igual d’afortunades) és d’aquells que t’encén la tensió a l’interior i no la deixa sortir fins el final, i al mateix temps fa un necessari retrat de Philippe Petit i les seves raons per fer el que va fer. Ara, set anys després, Robert Zemeckis adapta la història en forma purament de ficció a The Walk, i aprofita totes les virtuts de la imatge digital per a polir i explotar al màxim l’espectacularitat d’aquella proesa, però es deixa pel camí el requisit de donar un sentit a allò que explica i no quedar-se només en el fet per si sol.

The Walk és un d’aquells films que avança amb una continua autoconsciència que la seva millor part és la mitja hora final. A ningú se li escapa que Robert Zemeckis es troba molt més còmode durant aquest tram àlgid que en tota la resta de metratge, i aquest fet té les seves connotacions a la pel·lícula. El treball narratiu resulta molt més lleuger i superficial quan es tracta de preparar el terreny per al seu gran moment, fins i tot generant la sensació que no s’està prenent massa seriosament el que explica, ni tampoc al personatge. En cap moment copsem el que realment significa per a Philippe Petit la realització d’aquesta gesta, i tot acaba semblant més aviat un tràmit per a anar avançant minuts fins a arribar la traca final. La decisió de situar Petit, tan tranquil i content, com a narrador de la història des del capdamunt d’una digitalitzada Estàtua de la Llibertat també desproveeix tota aquesta primera part del realisme que hauria de tenir.

Així doncs, i a diferència del que ens oferia Man on Wire, a The Walk no té massa importància la vessant més artísticorevolucionària que Philippe Petit atorgava a la seva missió des d’un primer moment. Per a ell, el World Trade Center era un repte per a demostrar que una persona podia ser capaç de fer-se seu qualsevol espai i expressar-s’hi com ella volgués, per molt suposadament restringit i inabastable que aquest fos, però a la pel·lícula de Zemeckis aquest és un terreny que no s’explora. Tampoc explica la ferma oposició que la parella de Petit, Annie Allix, va mostrar davant la intenció d’aquest de caminar entre les dues torres de Nova York i el conflicte que això va generar entre ells. Tots aquests detalls i aquest aplanament del camí evidencien la vocació focalitzada purament en l’espectacle que proposa The Walk, cosa que a la vegada la priva d’aquesta passió que es troba a faltar a l’hora de relatar tota la història.

El que no se li pot negar a Robert Zemeckis és el desplegament de virtuosisme tècnic que ens regala durant aquesta mitja hora final tan esperada. Quan arriba el seu moment, compleix, i de quina manera. És evident que la condició enterament digital de tota la seqüència del passeig de Philippe Petit entre les Torres Bessones dóna una llibertat de càmera que no tindria en condicions normals, però això no treu tot el mèrit a que The Walk aconsegueixi posar-nos els pèls de punta durant tota aquesta estona. La sintonia entre els moviments de Joseph Gordon-Levitt i els de la càmera de Zemeckis ens trasllada a l’altura (literalment) de la gesta de Petit, i també amenaça amb fer-ho passar malament a aquells espectadors que pateixen de vertigen. Potser el camí per a arribar-hi haurà estat un tant irregular, però el cert és que la potència sensorial de les imatges finals fa que valgui la pena haver arribat fins aquí.

La pel·lícula es beneficia d’aquest majestuós final per a deixar un gust de boca força positiu, amb la sensació que realment ens ha fet viure tota una experiència cinematogràfica, però això no fa oblidar totes les mancances narratives que el conjunt mostra durant el seu transcurs. The Walk es preocupa massa de suavitzar i treure ferro a tot el que precedeix i envolta el passeig de Petit per a assegurar-se que gaudim de veritat aquests minuts, i al final no dóna tota la transcendència artística i també el punt de rebel·lió que realment tenia aquest “cop” als llavors edificis més alts de tot el món. El film quedarà com un bon entreteniment que a la seva conclusió fa tota una demostració de les possibilitats visuals que ens dóna el cinema digital, i també de la mentalitat actual: no et pots passejar entre les dues Torres Bessones sense convertir-ho en un espectacle monumental. Això sí, la veritable rellevància de l’acció seguirà sent propietat de Man on Wire.