FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa. Vaig néixer en una illa de l’Eixample barceloní que tenia quatre carrerons. El meu era “el passatge de dalt”, anomenat de la Igualtat, “el de baix” es deia Ureña. Per què algú va incloure en el nomenclàtor del meu barri el nom d’aquest petit poble castellà? Què tenia a veure amb les nostres glòries? Després vaig saber que es referia, més aviat, a una de les nombroses desgràcies de la nostra història.

La dinastia catalana medieval procedia dels clans de guerrers visigots, els gots de l’oest, el poble germànic més romanitzat que, des del segle quart visqué una federació inestable amb l’Imperi romà –del qual acabà sent la força militar més fiable– unificat sota el regnat d’Alaric. Els visigots van ser el primer poble a sotmetre i saquejar Roma, l’any 410, i a disposar els destins d’un imperi en decadència. La seva cristianització s’havia produït el segle anterior, a través de la traducció que va fer el bisbe Úfila de la biblia a la llengua gòtica. Però la conversió era feta per la interpretació arriana que, a diferència de la versió llatina, no contemplava la divinitat del profeta Jesús.

A partir del 412, el nou rei visigot Ataülf condueix el seu poble cap a la Gàl·lia i el nord d’Hispània, on s’hi estableix. Ataülf volia emparentar amb la família imperial romana i legitimar el seu poder de fer. Així, segrestà la filla de l’emperador Honori, Gal·la Placídia, i s’hi casà. Però les seves aspiracions d’assimilar-se a la cultura romana van ser escapçades per una facció goticista dels seus homes. El van assassinar i acceleraren la implantació a la península Ibèrica, on sempre van tenir problemes per dominar les elits iberoromanes a causa de les diferències religioses, culturals i polítiques.

I van arribar les invasions islàmiques del segle VIII (a partir del 711) a causa de les diferències entre el poder visigot de Toledo, centralitzadors i agraristes, i el de Septimània-Tarraconensis, de tradició comercial, que no reconeixia la preeminència del rei toledà. El poder visigot es va fondre a la Península, malgrat que posteriorment les tribus de ramaders asturlleonesos i castellans se’n reclamaren descendents d’un suposat noble visigot anomenat Pelai, per legitimar la seva expansió cap al sud a mesura que el poder musulmà feia figa. El que sí es pot afirmar i documentar és que la resistència a la invasió musulmana, a la zona oriental peninsular, va organitzar-se a partir de la col·laboració dels caps guerrers visigots de la Septimània (actual Occitània-Provença), dels emigrats procedents de la Tarraconensis (actual Catalunya), amb la col·laboració de la monarquia carolíngia, integrada per nobles francs. Així, Berà I, emparentat amb Carlemany, i de sang goda, esdevingué el primer comte de Barcelona (801) i marquès de Gòtia (802, frontera militar entre el món cristià i musulmà), origen a l’estructura política catalana basada en els comtats.

Després vingué la unió dinàstica amb Aragó, regne d’iberoromans pirinencs, el 1137, pel matrimoni del got Ramon Berenguer III i Peronella, operació amb la qual el rei aragonès Ramir el Monjo pretenia introduir ordre i progrés entre la seva cort de nobles esverats. I l’expansió del rei Jaume cap a Mallorca i València, metre el reialme acollia grups de diversa procedència com els jueus, que van fornir les ciutats d’artesans, administradors, financers, metges i altres professionals. Fins arribar a l’època calamitosa de la mort del rei Martí l’Humà, temps de la primera gran divisió entre els catalans, amb conseqüències nefastes. Una facció de les Corts catalanes, liderada pels Gualbes, Centelles, Fivaller, Requesens, Alemany, Cervelló, etc., s’estimà més amagar el testament del rei (que mai es va fer públic ni s’ha trobat mai més) i afavorir les opcions al tron del Fernando de Antequera. Abans del Compromís de Casp (1412) lluitaren els partidaris del castellà contra els de Jaume d’Urgell, que defensava la seva candidatura. Castellans, aragonesos i catalans antiurgellistes contra catalans i aragonesos partidaris del casal regnant. I la retòrica estel·lar de Vicenç Ferrer, valencià, representant del papa Luna, per acabar d’enfonsar el bàndol catalanista i lliurar el ceptre al nou rei castellà i la seva tropa de cortesans, que en poc temps desballestaria l’equilibri sociopolític català, i crearia la unió monàrquica espanyola seguint el patró confederal que havien establert catalans i aragonesos… però decretant, alhora, l’expulsió dels jueus per tal d’establir, d’antuvi, un model uniformitzador a través de la religió, cosa mai vista a la societat catalana, que havia acollit els càtars perseguits per la Inquisició i fins establia competicions teològiques com la famosa Disputa de Tortosa (1413-1414) entre jueus i cristians.

El resultat del Compromís de Casp fou la pèrdua de la corona catalanoaragonesa per als descendents del Casal de Barcelona i l’entronització d’un rei intrús. S’arribà, però, a l’eliminació física dels grans rivals de Fernando l’antequerí, perquè les lluites subsegüents per recuperar el poder van portar els dos principals aspirants catalans, Jaume d’Urgell i Frederic de Sicília a les presons castellanes, concretament a Ureña (Valladolid), castell on va ser empresonat el primer durant un temps, com a part del periple penitenciari que va passar per diverses presons fins a ser definitivament tancat a Xàtiva, on morí. Frederic, nét del rei Martí, lluità contra Castella i, en ser capturat, restà pres a Ureña fins a la seva mort el 1438. D’aquesta forma, l’oligarquia castellana explanava, lliure de catalans, el seu projecte d’unificació política peninsular, que culminaria el comte de Barcelona Fernando el Católico mitjançant matrimoni amb Isabel de Castella, un cop entronitzada gràcies a la derrota militar de Juana, dita pels castellans la Beltraneja, neboda d’Isabel i reina legítima de Castella. La historiografia castellana ha mantingut interessadament la difamació d’aquest personatge, perquè els fets posen en qüestió el procediment violent i fraudulent que originà la monarquia hispànica, com ho havia estat la irrupció intempestiva dels Trastàmara en la política catalana, recolzada per faccions oportunistes, a l’espera d’incrementar el seu poder.

La introducció de divisions en la societat catalana sempre ha beneficiat els castellans, els musulmans o els francesos. No ha estat mai difícil per a ells crear motius de discòrdia, en un medi molt acostumat a les raons, a la divergència i als plets. Ja durant el segle XI el vescomte de Barcelona i senyor d’Olèrdola, Mir Geribert, passà tota la vida lluitant contra els seu parent, el comte Ramon Berenguer I, dificultant, així, la consolidació política del Principat. Quatre segles més tard, la guerra civil entre el poble menut, la Busca, i els grans propietaris, la Biga, va acabar d’afeblir una Barcelona decadent, mentre que als camps els enfrontaments eren entre senyors i remences. El resultat de tot plegat: la consolidació de la corona en mans de Joan II i Ferran II, fill i nét del primer Trastàmara.

Des de llavors, cada conflicte s’ha saldat amb l’opció més centralista i lesiva per Catalunya: patriotes i botiflers de 1714, els liberals unionistes versus els carlins foralistes, mancomunitaris i primoriveristes, republicans i franquistes, estatutaris i constitucionals… i encara avui dia catalans de llista única contra catalans amb paraigües per a aixopluc d’indecisos. I és que, malgrat el que deia Voltaire que  “la Catalogne peut se passer de l’univers entier, et ses voisins ne peuvent se passer d’elle”, sovint els catalans de tant passar de l’univers sencer, de qui primer passem és dels nostres interessos i estratègies comunes. Dels afers particulars, prou que ens en cuidem, per a gaudi i gaubança dels nostres veïns.