MIRALL GREC?

Comments (0) Política

BERNAT JOAN. Diumenge passat, la coalició Syriza (terme que podríem traduir per “Efervescència” o “Bullidissa”) va guanyar les eleccions a Grècia. En segon lloc hi va quedar Nea Demokratia (això no necessita traducció). La distància en escons no guarda relació amb la distància real en nombre de vots (i en percentatge): en el sistema electoral grec, per afavorir la governabilitat, automàticament la força més votada rep una suma de cinquanta diputats més. Tots i els cinquanta diputats afegits, Syriza va quedar a dos diputats d’aconseguir la majoria absoluta. Dilluns, abans de mig matí, emperò, el flamant nou primer ministre de Grècia, Alexios Tsipras, ja s’ho havia arreglat amb Grecs Independents, una força política de dreta dura, populista, integrada en el Parlament europeu en el grup liderat pels conservadors britànics. La coalició de govern entre una força política que alguns (jo crec que erròniament) consideren d’extrema esquerra i una altra de dreta (com a mínim) quasi extrema no hauria de sorprendre, perquè tenen en comú una cosa que ha estat al moll de l’os del procés viscut a Grècia durant aquests últims anys: l’oposició a les polítiques que la Unió Europea ha aplicat sobre el país. Syriza i els Grecs independents, doncs, tenen molt més en comú del que podria parèixer a primera vista, sobretot si ens ho miram des del prisma clàssic d’observació de les formacions polítiques.

Crec que en Tsipras s’ha mostrat com un líder polític ràpid, executiu, amb capacitat de prendre decisions, molt poc dubitatiu. Líder, a fi de comptes. Aquesta qualitat, sense cap mena de dubte, genera confiança entre els electors (i, potser, també, entre molts que no l’han votat). No hi ha res pitjor per a un líder polític que el matís excessiu, el posat dubitatiu, l’assumpció de la complexitat dels fets. Per aquest motiu, en general, els intel·lectuals van tan malament com a governants. I viceversa.

Em fa la impressió, emperò, que alguns líders de la nostra part del món més acostada deuen estar encara una mica catatònics, en intentar analitzar tots aquests fets. Certament, ningú no havia generat tant entusiasme entre les esquerres més o manco radicals a la nostra part del món com la Syriza d’Alexios Tsipras. Si hi sumam el dia de la victòria electoral i els dies previs, el senyor Tsipras va estar acompanyat pel líder de Podemos (que pretén ser la força paral·lela a Syriza a l’Estat espanyol), per l’autoproclamada líder de Guanyem –o com se n’hagi de dir- Barcelona, per l’eurodiputat d’Iniciativa per Catalunya-Verds i per una colla més de representants de les esmentades esquerres. Tots volen ser Syriza. Fins i tot la CUP, que fins ara s’ha mantengut una mica al marge d’aquesta efervescència més o menys nostrada, s’ha afegit a brindar per la victòria sobre la “Troika” que suposa el resultat electoral de Syriza a Grècia.

I tots intentaran, ara mateix, de mostrar parel·lismes entre les respectives formacions polítiques i l’efervescent coalició de govern hel·lènica. N’Iglesias ja es veu superant el Partit Popular i reduint els socialistes al menys de 5% de vots que ha tret el PASOK en aquestes últimes eleccions. Si en Papandreu pare aixecàs el cap!

Els d’Iniciativa per Catalunya –igual que, a Espanya, els d’Esquerra Unida- també se senten els correspondents de Syriza a les respectives demarcacions electorals. Per a tots ells –competidors dels que hem esmentat en els paràgrafs anteriors-, per tant, la formació d’A. Tsipras resulta també el referent. No hi fa res que la formació grega sigui de (relativament) recent creació, mentre que ICV, sense anar més lluny, ha estat governant durant pràcticament tres dècades a l’ajuntament de Barcelona. Quant Esquerra Unida, recordem que, en la seua primera intervenció pública, una representant eivissenca de Podemos només va sebre dir una diferència entre aquesta formació i l’esmentada EU: que EU ja fa temps que existeix i, en canvi, Podemos és una formació nova i immaculada.

El que sembla que ningú no observa és que: a) Espanya no és Grècia; b) els Països Catalans no són Grècia; c) Catalunya no és Grècia; d) Podem no és Syriza; e) EU no és Syriza; f) ICV no és Syriza; g) la CUP no és Syriza… i, encara molt més important, ni les Balears, ni els Països Catalans, ni Catalunya, ni tan sols Espanya no haurien d’aspirar a ser una mena de mirall de Grècia. Per molt que algunes de les seues formacions polítiques s’entestin a emmirallar-se en els flamants vencedors de les últimes eleccions a Grècia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>