MANEL ALONSO | @Manelalonsocat. El quartet de la Marina Alta Tremp es definix com un grup de pop rock, una etiqueta que amb els gèneres i subgèneres que han anat apareixent al llarg de més de seixanta anys queda com poc concreta, massa generalista. Si m’he de mullar, jo diria que hi ha en les seues cançons notables influències del grunge, de l’indie, del pop i de la new wave. Del pop, sobretot en balades com ara Laila, una deliciosa cançó que s’enganxa de seguida a l’oïda com una paparra a l’orella d’un gos, un tema digne de ser número u en les llistes dels quaranta principals i que m’ha recorda la millor versió d’Els Autòmats. Altres balades menys encomanadisses però no per això menys suggeridores són T’he contat mentides, Tira’m de casa, Xu xu o Si poguera.
El primer que ens crida l’atenció de les onze cançons que conformen el seu primer treball discogràfic, Els jocs d’un miratge, és el tractament vocal i instrumental que han rebut totes i cadascuna d’elles. Un tractament exquisit amb un joc de veus en què participen tots els membres de la banda, les quals vénen a acotxar la veu personal de Paco Sirerol.
La producció del disc ha estat a càrrec dels quatre membres de la banda, l’esmentat Sirerol, el percussionista Àlex Feliu, el baix Jaume Mulet i el guitarra Juanvi Soler, i d’Alberto Manzanares, qui també s’ha encarregat de l’enregistrament, el mesclat i la masterització, exceptuant el tema Laila, que ha estat postproduïda per Mark Dasousa.
De Sirerol naix la idea original de cada cançó, que després faran créixer col·lectivament. Les lletres també són d’ell i, segons ens expliquen, es desenvolupen guiades per les emocions i sensacions que els transmet la música després d’haver creat les bases musicals. Es dóna la casualitat que Paco Sirerol, durant aquests primers mesos de l’any, publicarà en l’editorial Neopàtria el seu primer llibre de poesia, Cames inquietes. El seu coneixement musical, afegit a l’ofici de poeta, dota les lletres de les cançons de Tremp d’una gran trempera lírica.
En temes com ara El diàleg de Camell trobem tocs de funky barrejats amb una guitarra bronca i la veu en falset, o en temes com Califòrnia un so juganer en el qual les dues guitarres es projecten de manera diferent i el falset en aquesta ocasió apareix en els cors.
Les lletres, a diferència de les d’altres grups musicals de la seua generació, estan bastant allunyades del combat polític, social i nacional, ens parlen dels grans temes de sempre: l’amor, el desamor, les relacions interpersonals, la ciutat com a espai natural de l’ésser humà i els conflictes que li genera, etc.
Els jocs d’un miratge és un disc lleugerament eclèctic on destaquen les seues balades, però on podem trobar també ritme i electricitat. És un treball del qual es nota que s’ha tingut una gran cura, ple de detalls sonors, bona part dels quals vinculats a les veus que el convertixen en un disc consistent i ric.
