MANEL ALONSO | @Manelalonsocat. Zoo és un projecte personal de Panxo, Toni Sánchez, que ha estat discjoquei a Riot propaganda i cantant en el grup Orxata Sound Sistem, i en el qual ens oferix una barreja de música electrònica, rap i hip-hop amb influències diverses tant en la temàtica de les lletres com en el so musical. El darrer trimestre del 2014 van publicar l’àlbum Tempestes vénen del sud, amb deu temes més una pista addicional (bonus track): Faena (Ràdio Macramé).
A Panxo no li agrada definir el grup com una banda estable, sinó com un col·lectiu musical obert on caben moltes convergències rítmiques i melòdiques, així com diverses i productives col·laboracions.
En Tempestes vénen del sud trobem la participació de gent com ara Rodrigo, del grup At Versaris, i Toni Mejías, de Los chicos del maíz, concretament en el tema Imperfeccions, o Roy Mercuri, de Dremen, en Aquesta vora. Així com el baix de Pablo Sánchez del grupLa Raíz, la guitarra d’Arnau Giménez deLa Gossa Sorda, els teclats de Pascu Giner d’Aspencat i el trombó de Marcos Úbeda d’Obrint Pas.
Zoo té un so totalment eclèctic que va molt més enllà del rap i del hip-hop, afegint gotes provinents de les músiques del Carib i Sudamèrica, i xucla molt dels ecos sonors de les millors cançons d’Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat i altres grups que han creat i fet evolucionar al llarg de dues dècades l’anomenat So València, com ara els temes de la primera part Estiu, Vull, Corbelle. Des de la primera cançó, Intro, es qüestiona la realitat social actual amb frases tan contundents com ara: «Ja al final la mata / l’assassí de traje i corbata» o «El mercat marca les normes. Ara la vida es ven barata». El seu discurs està imprés sobre un paper en roig i negre, és directe, àgil, carregat d’imatges simbòliques i contundents extretes de l’imaginari esquerrà i de la realitat quotidiana.
Panxo, alma mater del projecte, té una veu, una manera de dir molt personal producte de la seua experiència, una mirada crítica, profunda, irònica, enfurismada sobre la realitat que patix i compartix amb una gran majoria de la població. Hi ha en ell una voluntat de controlar el crit, l’exabrupte, la paraula, de dotar-la d’una energia lírica perquè siga més que un colp directe a la mandíbula del sistema, per tal que puga recrear, també, un espai, uns personatges, unes actituds, una ètica i una estètica lligades al nou internacionalisme combatiu de classe que es defén de les agressions que patixen els éssers humans per part d’uns mercats egoistes, cruels i avariciosos.
Hi ha en les seus cançons una demanda explícita, de justícia social, de llibertat col·lectiva. Hi ha una necessitat de trencar amb el sistema de valors del discurs imperant. A nivell individual, a Panxo li agrada, entre línies, anar deixant clara quina és la seua posició davant de la indústria musical, davant del sistema, que el seu cant no és el d’un personatge superficial, ni el d’un pessimista: «Jo no vull poemes ni cançons per a la derrota». El seu cant és per a la victòria.
En la segona part del disc hi ha temes com ara Hivern amb un marcada atmosfera imposada pels teclats que s’allunya del so dels primers temes i experimenta tot recreant una atmosfera de música negra dels setanta o Xuplasangs, on apareix un cor lligat als himnes de la música europea més clàssica.
Tempestes vénen del sud és una proposta musical fresca, intensa, combativa, punyent, que ens arriba com un huracà des de Gandia.
