MANEL ALONSO | @Manelalonsocat. Vicent Rubén Pascual, a més d’una de les veus poètiques més originals de la darrera dècada, és un home senzill, però capaç de crear grans complicitats entre individus provinents de diferents camps de la creació artística, i ho fa sempre amb l’objectiu d’unir forces per afrontar nous reptes, noves aventures.

El nou projecte és La màquina del temps, un disc i un espectacle poeticomusical on ha implicat d’entrada un altre poeta, Juli Camarasa, així com diversos músics, com ara Josep Maravilla, Àlvar Carpi, el cantant Abraham Rivas i els rapsodes Vicent Camps, Esther Villanueva i Joan Femenia. Un grapat de creadors agrupats sota el nom de Serendípia.

El primer que m’ha cridat l’atenció d’aquest treball, el qual he tingut la sort d’escoltar abans que s’estrene el pròxim 19 de febrer a la ciutat d’Algemesí, són les notables diferències estètiques entre els dos poetes. Rubén, creador d’uns artefactes literaris en els quals empra sovint elements provinents de la narrativa però amb una gran atmosfera lírica i un ritme marcat; i Juli Camarasa, amb una poesia més nua, pròxima en alguns moments a la poesia minimal. Tots dos són de la comarca dela Riberai han publicat els seus darrers llibres en l’editorial Neopàtria.

La màquina del temps recull dotze temes, sis per cada poeta. Temes en què la rapsòdia ens l’oferixen en perfecta sintonia amb la cançó, creant una peça musical d’una gran bellesa. Un altre fet que m’ha sorprés d’aquest treball és veure com els rapsodes han estat capaços de sincronitzar-se amb ritmes amb els quals no estan massa habituats a treballar, com ara el rock. M’han impressionat temes on la veu cantada fa de cors de la veu que recita; com l’arranjador ha estat capaç d’unir en una nova obra la que naix de diferents fonts sense que se li vegen les costures, afegint-li ritmes originaris de diferents tradicions musicals com ara el pop, el rock o la bossa-nova.

La màquina del temps és un treball realment novedós dins del panorama musical valencià. Una aposta que comptava amb una certa seguretat, la que donen músics i rapsodes amb una trajectòria important al seu darrere. Gent que fa anys que ha consagrat la seua vida a la recerca de la bellesa (que em perdone el poeta Ramon Guillem), que saben com crear paisatges sonors intensos, rics i força actuals.

Un disc preciós que compta amb la força de la música i l’empremta perdurable de la poesia.