ELSA ÁLVAREZ | @elsaaforges. La pols és un drama familiar comparable als grans drames americans de Tennessee Williams o Edward Albee. Tres personatges contradictoris amb molt de caràcter, que se senten desgraciats i sols, mostren entre si tot un ventall de sentiments i d’emocions que van des de l’odi i el menyspreu fins a l’amor i la compassió. La Companyia Arcàdia, formada per Guillem Motos, Marta Aran, Laura López i Llàtzer Garcia, broden aquesta tragicomèdia àcida que deixa un regust estrany de boca.
Pel que fa a mi, amb aquesta obra he trepitjat per primera vegada la sala Flyhard, al barri d’Hostafrancs de Barcelona, i he de dir que m’ha sorprès molt agradablement. Pel que en sabia i per les fotos que n’havia vist em pensava que era (encara) més petita, però, tot i que és cert que l’escenari és molt reduït, hi ha butaques i no cadires, i les dimensions permeten veure els actors com si hi estiguéssim conversant al menjador de casa. Em penso que ve a ser com la sala Leopoldo Fregoli de La Seca.
La pols ha tingut tant d’èxit, que ja ha prorrogat funcions dues vegades. Sense menystenir gens la sala Flyhard, és una obra que es mereix pujar en un teatre de més volada. Sens dubte, Llàtzer Garcia s’afegeix a la llista de dramaturgs joves que estan sortint actualment a casa nostra, al costat de Marta Buchaca, Cristina Clemente o Jordi Casanovas —fundador precisament de la Flyhard.
Dos germans enfrontats i la xicota del tercer germà discuteixen i reaccionen cadascú a la seva manera davant la mort recent del pare, i la conversa els porta a l’evocació del passat, de la infància, de l’adolescència, es desvetllen secrets i tot esdevé una olla a pressió a punt d’esclatar. Els dos germans es fan retrets cruels, es fereixen, s’ignoren, s’odien; aparentment són com la nit i el dia. La cunyada, amb un altre caràcter, mira d’endolcir-ho tot, però les cicatrius encara són massa profundes. Amb la mort del pare tot el passat sura de cop i torna a la superfície la brutícia amagada sota la catifa molt de temps enrere.
Cal felicitar entusiàsticament Llàtzer Garcia per La pols, un text dur, realista i brillant que mostra la incapacitat dels humans de comunicar-se i de dir-se les coses cara a cara, fins que el conflicte esdevé inajornable i esclata en mil bocins. És el tema, la incomunicació, i el tractament que en fa, que acosten aquesta obra a la dramatúrgia nord-americana del segle XX.
Pel que fa als actors, Guillem Motos l’havíem vist a la trilogia dels Contra, d’Esteve Soler, a La Seca, i recentment fent el protagonista de Romeu i Julieta de Shakespeare al Teatre Akadèmia. Les dues actrius no les coneixia, i em va semblar que tots tres formaven un grup molt compacte i ben cohesionat, cadascun amb el seu personatge, tots tres tan diferents, als quals donaven molta força i caràcter i el fet de tenir-los tan i tan a prop —jo estava asseguda a primera fila— encara realçava aquesta sensació de vivesa, de drama, de personatges esquinçats. La pols és una d’aquelles obres que permet l’espectador assistir a un tros de la vida d’unes persones quotidianes que tenen els mateixos problemes i les mateixes inquietuds vitals que ell. Aquí rau la força d’una peça així.
