“L’orfe del clan dels Zhao”, un clàssic desconegut al Romea

Comments (0) Teatre

ELSA ÁLVAREZ | @elsaaforges. És una obra meravellosa, d’aquelles que impacten per la força i la senzillesa alhora. No conec la cultura xinesa, però m’atreviria a dir que L’orfe del clan dels Zhao, de Ji Junxiang (s. XIII) és una tragèdia clàssica “en versió” xinesa. Em va recordar molt Èdip rei de Sòfocles, i és que els grans temes literaris i filosòfics de la humanitat són sempre els mateixos: l’amistat, l’amor (en les diferents formes), la cobdícia, l’enveja, la venjança, la por, etc. Són temes inherents a la condició humana als quals les obres literàries de tots els temps sempre han apel·lat.

Dit això, és motiu de celebració que en un dels teatres més importants de Barcelona es representi una obra com aquesta, tan llunyana en el temps i en l’espai, que ha necessitat un elenc d’actors de primera divisió, un director consagrat i una escenografia imaginativa i genial perquè es converteixi en un autèntic caramel per als espectadors de teatre. Altrament, no crec que hagués cridat l’atenció de ningú perquè només que et diguin “una obra d’un autor xinès del segle XIII”, ja penses que serà avorrida. Però Broggi, a qui el text va venir suggerit per Carles Martínez, ens ofereix un espectacle immens, meravellós i apassionant que ens toca la fibra i ens fa sentir vius.

D’antuvi hi anava amb una mica de recel perquè en dues entrevistes que havia sentit, Broggi deia que no hi havia escenografia, només un terra de sorra. Però admeto que el muntatge va desmuntar —valgui la redundància— ràpidament els meus prejudicis. Broggi ha posat el teatre Romea potes enlaire per convertir-lo en una mena de ring central cobert de sorra i quatre grades al voltant, una per banda. Així, el nou escenari queda al mig del que havia estat la platea —amb les cadires enretirades— i on hi havia l’escenari hi ha una de les grades. És un canvi genial. L’escenari per a aquesta obra és petit i certament, no hi ha res més enllà de la sorra, però no cal. Els actors i el text, ple de força, ho omplen tot i en cap moment no es troben a faltar decorats. Així fa més sensació de tragèdia clàssica, d’aquelles que es representaven en teatres a l’aire lliure com el d’Epidaure (perdoneu l’extrapolació a la Grècia clàssica).

També s’ha de dir que cada actor, llevat dels dos grans protagonistes, fa més d’un paper, però no ens sembla estrany, sinó natural. El protagonista, l’home bo i sofert, és Julio Manrique, i el seu antagonista, el malvat envejós i cruel és Pablo Derqui, tots dos immensos en els seus personatges. La resta, Marta Marco, Lluís Marco, Ernest Villegas i Borja Espinosa, broden tots els papers que fan. I per últim, però no per això menys important, cal destacar la música en directe que hi posa Joan Garriga, el líder de La Troba Kung-Fú, amb el seu acordió i acompanyament de timbal i gong. Tot plegat crea un clima meravellós que ens submergeix de ple en una obra densa, molt intensa, tràgica, poètica i dolorosa que encara avui ens interpel·la perquè ens parla dels sentiments que ens fan humans.

És una delícia veure-la i viure-la, més encara en una interpretació superba com la de l’estol d’actors dirigits per un Oriol Broggi que es troba en un estat de gràcia absolut. Si el teatre barceloní continua amb la política de reposicions, L’orfe del clan dels Zhao serà de les que la temporada que ve tornarà. Absolutament imprescindible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>