ELSA ÁLVAREZ | @elsaaforges. Traduccions és una lliçó de moltes coses: de llengua, d’història, d’amor a una terra o de senzillesa. Quan encara no sabia de què anava, vaig voler anar-la a veure perquè de Brian Friel n’havia vist Afterplay, una delícia de petites dimensions que em va captivar. Traduccions, en canvi, és una obra llarga amb nou actors a escena que es divideix en dues parts molt diferenciades: a la primera, els protagonistes són els personatges; a la segona, el protagonisme passa a dos personatges abstractes: la geografia i la història d’Irlanda.

L’obra, situada al 1833 en un poblet d’una Irlanda encara pertanyent a l’imperi britànic, narra la vida rural dels seus vilatans en pla bucòlic, i com aquesta pau es veu alterada per l’aparició de l’exèrcit britànic, que ve a canviar els topònims gaèlics per topònims anglesos per tal que siguin més intel·ligibles, amb tota la component de colonialisme que això significa. El xoc entre els dos mons és total, començant perquè només el mestre d’escola sap anglès i es pot entendre amb els soldats, que no saben gaèlic.

Tant Joan Sellent a la traducció com Ferran Utzet a la direcció han brodat una obra esplèndida de per si. En aquest cas, la traducció té molt de mèrit, ja que calia fer notar la diferència de parla entre els vilatans i els soldats, que, encara que visiblement parlaven en català, havia de semblar que ho feien els uns en gaèlic i els altres en anglès, i no podien entendre’s. Per això Sellent, tal com va dir en una entrevista, va optar per posar en boca dels vilatans un català gairebé arcaic i tacat de barbarismes.

D’altra banda, l’elenc d’actors és magnífic: cadascun es posa a la pell del seu personatge com una mà dins d’un guant, i així tenim Ramon Vila fent de mestre, Òscar Intente fent el filòsof o Ivan Benet fent un dels soldats. A banda dels actors, també hi ha el fet de l’escenari, les cavallerisses de la Biblioteca de Catalunya, que en aquest cas esdevé màgic, amb una il·luminació de tons ocres que ens transporta de ple a la Irlanda de mitjan del XIX. Així doncs, veure Traduccions és una delícia per a tots els sentits, és una obra llarga que flueix de manera molt lleugera i agradable. La música de gaita irlandesa que sona contribueix notablement a transportar-nos en aquell ambient.

Més enllà de l’obra en si, plana tota l’estona per damunt la comparació entre el cas irlandès i el cas català: Irlanda, finalment i després de la crisi ferotge de la patata que va fer perdre una gran part de la població al país, el 1939 es va independitzar del Regne Unit però en canvi, el gaèlic va quedar completament substituït per l’anglès. Tot i que cada cas és diferent, pot ser un avís per Catalunya? A l’obra veiem com d’entre els mateixos vilatans, n’hi ha que veuen el gaèlic com una cosa arcaica i inútil que només els serveix per comunicar-se entre ells però que els aïlla del món, que en aquell cas és l’imperi britànic.

Traduccions és un cant a la terra, a la història i a la llengua, que cap poble no s’hauria de deixar arrabassar. Hi podem trobar comparacions amb el cas català, però l’obra és tan esplèndida, que m’estimo més fixar-me només en el que és, el que explica i el que representa, que ja fa rumiar prou. L’han allargat fins al 14 de març. No us la perdeu.