STEVE JOBS

Comments (0) Cinema

MARTÍ ARAGONÈS. L’any 1984, a Cupertino (Califòrnia), Steve Jobs és a punt de presentar l’ordinador cridat a revolucionar el món de la informàtica domèstica: el Macintosh de la companyia Apple. Pocs minuts abans de començar l’acte, anunciat als quatre vents i rodejat d’una expectació enorme, Jobs rep la visita la seva exparella Chrisann i la seva filla Lisa, a qui ell no reconeix com a seva tot i el test de paternitat que ho demostra. A més a més, es troba amb el seu company Steve Wozniak, a qui va deixar de banda en el seu projecte Apple II.

Una de les coses que vam aprendre amb La Red Social (David Fincher, 2010) és que Mark Zuckerberg era un pioner i un visionari, però també un paio força detestable. El principal motiu d’aquest retrat ple de contrastos era l’afilat text que Aaron Sorkin va escriure per a l’ocasió, en què l’enginy i l’ocurrència de les converses i discursos de Zuckerberg es combinaven amb una visió ultracompetitiva i envanida que embrutava les relacions personals amb el seu entorn. A Steve Jobs, Sorkin s’acosta de forma similar al difunt guru de la informàtica per a mostrar-nos els clars i obscurs del personatge amb una precisió narrativa encomiable, i fins i tot encara més original en la seva estructura, però la sensació és que el retrat no queda tan arrodonit i a la vegada es detecta un cert posicionament en la visió que dóna del protagonista, especialment en el tram final, que resulta bastant rigorós.

La pel·lícula és un motor discursiu que funciona de forma incansable durant dues hores, un fet que no ens ha d’estranyar si ja coneixem com se les gasta Aaron Sorkin, però que en aquest cas diria que queda particularment subratllat. És un film on els fets, per sobre de tot, es dialoguen, no es mostren. Els personatges constantment parlen d’altres coses, i no del que està passant en aquell mateix moment; d’aquesta forma, Sorkin amplia l’abast narratiu de la història sense necessitat d’anar a altres espais. Steve Jobs és en realitat un film composat per tres grans i úniques escenes, i no precisament d’una especial rellevància, sinó tot el contrari, més aviat tres preludis que es tallen quan arriba el seu moment àlgid. L’estratègia funciona a l’hora d’encabir una enorme informació sobre Jobs i el seu entorn, però si bé l’interès no decau en cap moment, el conjunt pateix una mica per a resultar del tot creïble.

I és que al text de Sorkin li passa una mica el de sempre: els diàlegs són tan ocurrents, les discussions tan cultivades i les situacions tan falsament espontànies que al final resulta complicat acostar-se veritablement als personatges. A Steve Jobs, és gairebé impensable que l’espectador tingui rèplica possible als personatges que veu i escolta, està resignat a mirar-s’ho des de fora i fins i tot a sentir-se un nivell per sota de tots els qui apareixen en pantalla. Potser per això acaba sent la figura de Joanna Hoffman (Kate Winslet està fantàstica) la que més acaba connectant amb nosaltres, mentre la resta ens va caient cada vegada més malament. Són gent -encapçalats pel propi Jobs- que ha fet coses enormes, però també són gent amb qui un no tindria gens de ganes de compartir una suposada conversa o estona junts; i aquesta llunyania és la que sovint fa que tota la història se’ns faci massa aliena.

En el cas de Michael Fassbender, un cop més dóna una gran contundència al personatge i s’adapta a la perfecció al ritme que requereix la pel·lícula, però dubto de si era la millor opció per a ficar-se a la pell del líder d’Apple. Costa extreure l’actor del personatge, i la veritable assimilació com a Steve Jobs no arriba veritablement fins al tercer acte, quan adopta la imatge més icònica que Jobs va exportar arreu del món -els texans i el jersei negre de coll alt-. Entenc que Boyle i Sorkin no prioritzaven la semblança física en el seu retrat, però en aquest cas la imponent aparença de Fassbender no sempre encaixa amb la figura de Jobs. I si no havia citat al director Danny Boyle fins ara és perquè la impressió és que la seva direcció es dedica sobretot a seguir el ritme i el rumb que li imposa el guió de Sorkin, una tasca que acompleix amb eficàcia però que no li permet aportar gaire més personalitat al film.

No hi ha dubte que, un cop vista Steve Jobs, l’espectador haurà enriquit el seu coneixement sobre el gran guru de la informàtica domèstica contemporània, però a la vegada no haurà viscut el retrat proposat per Sorkin i Boyle amb massa passió o capacitat per a identificar-s’hi. I aquí també hi contribueix el contrast entre el que la pel·lícula acaba pensant de Jobs, i el que nosaltres n’acabem pensant, fet que sobretot s’evidencia en els minuts finals. La clara intencionalitat del film de no danyar en excés la imatge de Jobs i posar la seva condició de “geni” per sobre dels seus reprobables comportaments dèspotes i tramposos és un posicionament que sorprèn, i no precisament en el bon sentit, ja que es troba a faltar una mica més de marge perquè l’espectador pugui dir-hi la seva sense que la grandiloqüència del final el pugui influir. Globalment, val la pena abordar la proposta de Steve Jobs, però en cap cas ho considero un retrat definitiu del personatge.

Steve Jobs

Director: Danny Boyle

Intèrprets: Michael Fassbender, Kate Winslet, Seth Rogen, Jeff Daniels, Katherine Waterston, Sarah Snook, Michael Stuhlbarg, Perla Haney-Jardine, Adam Shapiro

Gènere: Drama, biopic. USA, 2015. 120 min.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>