MARTÍ ARAGONÈS. Pocs mesos després del final de la Guerra de Secessió a Estats Units, el caçarecompenses John Ruth travessa els boscos de Wyoming amb una de les delinqüents més buscades de l’estat. El seu objectiu és arribar a Red Rock per a entregar-la a la justícia i cobrar el que li pertoca. En ple camí, la diligència amb què viatgen es troba amb Marquis Warren, qui també vol arribar a Red Rock, i amb Chris Mannix, qui jura ser el nou xèrif d’aquesta població. No obstant, la forta tempesta de neu i vent els obliga a aturar-se a un refugi en plena muntanya.

Les particularitats del seu cinema i també del seu tarannà personal sempre han generat la sensació que Quentin Tarantino fa el que li surt dels nassos amb les seves pel·lícules, però que sobretot es dedica a divertir-se darrere la càmera per a divertir-nos a nosaltres davant la pantalla. Aquesta interpretació essencialment lúdica, però, pot portar a l’equívoc de pensar que cada nou film del director respon més a la direcció on apuntin els seus capritxos que no pas a una intencionalitat específica. Crec que Los Odiosos Ocho és la pel·lícula amb què molts s’adonaran (o s’acabaran d’adonar) que això no ha estat ben bé així. És evident que aquí Tarantino torna a adoptar i regirar els gèneres i referents cinematogràfics que l’han inspirat, i que el seu segell roman inconfusible, però també queda clar que darrere el seu humor negre i les seves passades de voltes hi ha una història que vol ser explicada amb un sentit especial.

Si hi ha un aspecte que defineix i distingeix Los Odiosos Ocho, aquest és la manifestació de la vessant més políticament activista de Tarantino, fet que es tradueix en una contundent crítica al seu país. No és cap casualitat que la pel·lícula es remunti als voltants de 1870, amb la Guerra de Secessió ja tancada, però encara a flor de pell entre la població nord-americana; i tampoc no es cap casualitat que el títol arribi després de Django Desencadenado, que abordava de ple la principal causa de la citada guerra: l’esclavitud. En aquella, Tarantino reinterpretava les dures condicions de les plantacions de cotó de Mississipí i castigava sense pietat el perpetradors de la més gran discriminació cap a la població negra; ara, el director viatja molt més al nord, a Wyoming, però torna a evidenciar que el virus del racisme es manté del tot viu. Una visió que es pot projectar clarament cap a una societat nord-americana actual que segueix estancada en aquesta qüestió.

Aquesta especial voluntat de Tarantino per a transmetre el seu missatge fa que Los Odiosos Ocho resulti un film relativament atípic dins del seu univers. Mai fins ara el director havia estat tan pacient en un inici de pel·lícula (i això equival a una hora ben llarga de metratge), però si aquí ho fa és per la necessitat de presentar amb molta cura cada personatge i donar els minuts pertinents a les seves respectives històries; són converses llargues, però no arbitràries. D’aquesta forma, no només es va coent molt a poc a poc el conflicte que tard o d’hora ha d’esclatar, sinó que es prepara el terreny per al joc de sospites, màscares i falses identitats que arrenca aproximadament a mig film. I és aquí on Tarantino deixa que els propis personatges vagin desvetllant la veritable naturalesa de cadascun d’ells, cosa que fa aflorar ideologies, odis i recels de tota mena, i demostra que la treva del final de la guerra és tan sols administrativa.

A aquest salt qualitatiu i també madur en el transfons i el significat de la història, Tarantino hi afegeix tota la varietat de perles narratives i visuals del seu inventari. Los Odiosos Ocho és un majestuós western que es mastega pausadament durant els seus primers compassos, però l’atmosfera de thriller s’apodera ràpidament de l’acció quan aquesta queda tancada dins el refugi i fora sona la tempesta de vent i neu de forma incessant. El director rarament ens deixa estar tranquils, però de cop ens fa còmplices quan decideix introduir la seva pròpia veu en off i plantejar-nos una situació que hauria firmat el mateix Alfred Hitchcock, fent-nos directament partícips de la situació (fantàstica l’escena de Jason Leigh amb la guitarra). Òbviament que hi ha espai per a l’humor negre i la violència excessiva marca de la casa, però així com en d’altres títols Tarantino tira pel dret, aquí la sensació és que tot és fruit d’una escalada tensional que necessita petar tard o d’hora.

La configuració del to de la pel·lícula també troba un aspecte clau en la banda sonora d’Ennio Morricone, probablement la millor de tot 2015. Qui es pensés que el compositor italià es dedicaria a evocar les mítiques melodies amb què acompanyava els “spaguetti western” de Sergio Leone, es sorprendrà amb peces molt més inquietants i contundents, gairebé més pròpies d’un thriller psicològic on la música és el preludi d’una veritable tempesta. A banda d’això, Los Odiosos Ocho compta amb un repartiment entregat, encapçalat per un Samuel L. Jackson que demostra entendre a la perfecció perquè el de Marquis Warren és probablement el personatge més significatiu que ha interpretat a les ordres de Tarantino, no només per la història del film en si, sinó pel pes que té en tot el component polític citat abans. És, en canvi, un debutant amb el director, Walton Goggins, qui s’emporta l’altra plaça preferent d’entre tot el conjunt.

No és Los Odiosos Ocho la pel·lícula més assequible de Tarantino, però sí aquella on es detecta una evolució més clara dins la seva filmografia quant a càrrega de significat. Fins i tot els simbolismes de caire catòlic (aquest Crist mig colgat de neu de l’inici, aquest “flashback” que s’assembla a un Via Crucis) alimenten aquesta patada que el director dóna al conservadorisme i els pensaments retrògrades i xenòfobs. A Malditos Bastardos es permetia el plaer de castigar els nazis a la seva manera i matar Hitler dins d’un cinema, a Django ja disparava clarament contra aquella etapa de la Història que hauria d’avergonyir tot nord-americà, i amb Los Odiosos Ocho es podria dir que completa una trilogia política que fins ara podia semblar més anecdòtica que res, però que en realitat ha anat creixent en seriositat. Tarantino és conscient que el seu cinema són pistoles, katanes, cotxes i bats de beisbol, però ara ens avisa que, com a cineasta, ell no està disposat a quedar-se només en això.

The Hateful Eight

Director: Quentin Tarantino

Intèrprets: Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigh, Demian Bichir, Walton Goggins, Tim Roth, Bruce Dern, Michael Madsen, James Parks, Channing Tatum

Gènere: Western, thriller, drama. USA, 2015. 180 min.